Pinnacles National Monument
(Artur i Meri)

Aquest cap de setmana no volíem passar molt de fred així que vam decidir anar cap al sud. També havíem sentit que a Pinnacles s'hi podia escalar, és a dir, que a més de poder-s'hi escalar s'afegia que hi havia vies fàcils i que fins i tot algunes estaven assegurades amb parabolts. Així que vam agafar tot el material d'escalada, exceptuant els pitons i el martell, i ens vam dirigir cap a Pinnacles.
Per sort, només hi ha dues hores de camí des de casa nostra fins a Pinnacles, així que ni tan sols vam haver de matinar.
Abans d'entrar al parc vam entrar al campament i ens hi vam registrar, vam plantar tenda i vam deixar deixar una mica de pes. En entrar al parc ens van avisar que els aparcaments més habituals ja estaven plens. Per sort al que volíem anar nosaltres encara hi cabia un cotxe. Començàvem a caminar que ja passaven la 1 del migdia. Des del "Old Pinnacles Trailhead Parking" vam pujar cap a Balconies on vam passar per una cova generada fa anys de les pedres caigudes de les muntanyes.
Ens trobem en una zona de conglomerat, semblant a la roca de Montserrat. Les formes que veiem s'han creat a partir d'un antic volcà que s'ha anat disgregant. La roca es desfà amb facilitat. Arribem ben aviat a l'altra banda del parc i comencem la pujada fins als High Peaks (que només tenen 829m però és el més alta que envolta aquests paratges. Aquí les formes dels pics encara s'assemblen més a Montserrat. veiem algun parabolt perdut en algunes zones, mai una via complerta, i algun d'ells molt vell i rovellat. A dalt decidim parar a dinar i observar una mica el paisatge. Després baixem cap a l'aparcament altra vegada. Haurem fet una volta d'uns 13 km amb un desnivell d'uns 400m.
Un dia curt i agradable.
a la nit no farà tant de fred com altres vegades però ens plourà una bona estona, així que acabarem la jornada fent-nos una infusió calenta dins la tenda i llegint a la llum d'un frontal.

L'endemà hem llegit que estarem a 30C, però al matí està tot mullat i no passem dels 15. Haurem d'esperar bastanta estona fins que la tenda s'assequi una mica abans de plegar-la. Agafem 4 litres d'aigua i el material d'escalada i ens dirigim cap a la zona d'esportiva del parc. Al centre de visitants ens informen d'on són les vies fàcils amb reunions equipades. Tot està bastant a prop, així que en mitja hora ens plantem davant el "The Camel", on començarem per el que ens han dit que és un 5.3 (III) però probablement és un 5.5-5.6 (IV-IV+) pel ressalt que té a la última part.
Després ens animem a fer el 5.8 del costat (V+). Com que tenim reunió els fem diverses vegades per entrenar les diverses maneres de pujar-la.
Les vies comencen a omplir-se de gent i comença a haver-hi cua per la nostra via així que marxem. Ara tota la zona d'escalada fàcil està plena de gent. Hem estat xerrant amb tres companys de via americans i alemanys que ens comenten lo difícil que és escalar amb conglomerat, al contrari que el granit. Aquí, diuen, has de posar algun parabolt perquè sinó és impossible pujar sense arriscar-se, la pedra es desfà! És curiós veure les seves maneres d'assegurar, les seves bagues. No usen reverso però saben que existeix. Ens quedem sorpresos de lo bé que pugen la via, especialment perquè creim que superen els 50 anys d'edat. Esperem que nosaltres puguem pujar així de bé quan tinguem la seva edat.
I el dia s'acaba passant per una altra cova, més llarga, més fosca i més estreta. Més emocionant.
I cap a casa, que ens espera una Apfelstrudel que encara hem de cuinar. hem de celebrar que fa 4 mesos que estem aquí!