Els Eristes se'ns resisteixen...
(Osmon i Cordada Rapel)

Cresta de Eristes sud, central, nord i Forqueta

Nosaltres pujavem el dissabte cap al poble d'Eriste, prop de Benasque, després de la parada obligatoria al bar Esport de Bellcaire d'Urgell.
Enduts per les lectures històriques d'Òscar decidíem fer l'aproximació a l'Ibón de Bagüeña per la ruta que havia fet Russell el segle XIX per arribar a l'Eriste. Això volia dir que l'aproximació era de 1450 metres de desnivell fins al llac on plantaríem la tenda. Arrivàvem amb el camí - variant directa-Austríaca - of Course - després d'unes 5 hores d'aproximació. La pluja amenaçava en caure però finalment ens va deixar tranquils.

El mur de 300 m sota l'Ibón de Bagüeña

El diumenge ens llevàvem a les 7 del matí amb la idea de fer la cresta de la Forqueta per després fer seguidament la cresta dels 3 Eristes. La Forqueta (+550m) va resultar accessible d'arribar però difícil d'abandonar.

Cresta de Espadas-Posets des de l'Pic de Forqueta

No vam poder muntar un ràpel en una de les escletges i vam haver d'abandonar la cresta per la vall contrària - després de tres intents d'abandonar-la per la vall d'on veníem - (ibón des Millás, -450m) per haver de tornar a pujar al coll (+300m). La Montse ens esperava feia unes hores sentada plàcidament en l'Eriste Nord i anava mirant-nos com feiem el boig amunt i avall. Quan vam aconseguir arribar al coll el cel ja amenaçava pluja sèria i vam haver de baixar de pressa (-400m). En l'estona que Artur i Meri pujaven al coll de Millàs, l'Òscar corria-volava cap a l'Eriste Nord a rescatar la seva princesa.
Quan encara no havíem arribat a les tendes les gotes començaren a caure a sobre nostre. Pocs minuts més tard les gotes es convertien en pedra. Més tard la tenda s'omplia al voltant com si hagués nevat. El soroll era ensordidor. La tempesta es convertí en impresionant. Quan vam començar a comptar els segons que trigava el trò des del llampec descobrirem que la tempesta era omnipresent, estava a tot arreu i s'allunyava i venía al mateix cop. Més tard un llampec explosiu ens indicà que la tempesta era, a més, omnipotent.
4 hores vam esperar fins que vam poguer sortir a estirar les cames i agafar aigua per sopar.

El dia següent ens llevàvem a les 6.30 del matí però ja no ens vam arriscar a pujar als Eristes, els núvols ens miràven sospitosament. Vam baixar al poble de Eriste per la variant directa-Austriaca-II (-1450m). La cresta ens espera per una altra ocasió.