Telescope (11,049 ft; 3,367 m) & Wildrose (9,064ft; 2762m) Peaks, Death Valley 
(Cordada Rapel) 

Trail head

It is Thanksgiving weekend and we expect all the roads to be full of traffic, so we leave home at 4am in the morning, expecting to arrive at Death Valley around noon. Luckily we have been early enough to avoid the traffic jams, so we arrive at Thorndike Campground at 12:30pm. There is snow starting from the Charcoal Kilns, but we try to get as far as we can by car. The car gets stuck on the icy road a few hundred meters past the Thorndike campground. The road is steep and we are not far from the Mahogany Flat campground, so we turn around and park in a flat spot between the 2 campgrounds. We take our overnight gear and start walking around 1pm. It is cold (~4C), but the weather is stable and sunny. 

Telescope Peak Summit

In less than 2 hours we are at the spot where we planned to camp, approximately in the middle of the way up. It is early and sunny so we decide to leave the backpacks and summit today. We know that it will be dark after 5pm, but the way back is easy and we can do it with our headlamps. The trail is steeper and longer than we expected and the last 300m of elevation is riddled with switch backs, with plenty of snow and some ice. We don't carry crampons, but we are lucky to have taken the poles. I start  having altitude sickness after one hour of having left the backpack. I am getting a terrible headache and feeling dizzy, but the peak seems so close and so achievable! I keep walking, knowing that Artur is probably perfectly alright and needs to summit today. We arrive at the summit after sunset but still with daylight. It is really windy and cold. We put on everything we carry with us and hurry down after the obligatory summit picture. 
In 1hour 30 min we get back to our backpacks. It is completely dark - we have a moonless night. We walk down still 30 minutes more until we find the nice camping spot that we saw coming up. We set up our tent, prepare a hot dinner and finally rest. We are at more than 3000m altitude. We can still feel the altitude and the temperature has dropped to below freezing, actually outside the tent we are at -5C (23F). But then, the surprise, the moment than all mountaineers enjoy, the view that no picture can show: a perfectly moonless sky, with stars so shiny than seem closer to us, like if we could reach them. The wind is not blowing any more, the beauty is breathtaking. 

Telescope peak from the trail going down

Our tent in the morning

The next day, another blue sky and freezing temperatures. Luckily the water and gas were in our sleeping bag so they are not frozen. We have a hot breakfast, pack and hike down to the parking lot in ~2hours. 
The day is so beautiful and it is so early that we decide to hike Wildrose peak , a 8.5 miles round trip from the Charcoal Kilns parking lot.  


That peak is easy, pretty steep and it is extremely windy at the top. 
The trail is also longer than expected, with a long detour to the east before heading to the peak, but it is very easy to follow and we run into plenty of people, including kids. 

Wildrose Peak Summit

The view is quite spectacular, we can see Death Valley quite well. Worth coming up. Now, Las Vegas waits for us!

Crossing Supercreeks at Kings Canyon 
(Cordada Rapel) 
We know for sure that Kings Canyon is the place to go if we want to find a wilderness permit at the last moment. Not being as famous as Yosemite and Sequoia makes this wonderful park crowd-free. Also, the road 180 incorporates a new piece of highway every year, so that the original 5 hours and a half that used to take us to get there have been converted in 4 hours and a half. We leave on Friday at 7pm and arrive there around midnight because of the traffic jam getting out of the Valley, specially near San Jose and after Gilroy in Pacheco Pass. Unfortunately, it is almost impossible avoid these traffic jams unless we leave very early on Saturday. The campgrounds in the Cedar Grove area are almost empty aso we can choose where to camp. Saturday morning the wilderness permit station at Roads End starts offering permits at 7am. There are only 2 people in front of us to get the permit and it's already 9am. That is great! 
We have read everywhere that there is a lot of snow up in the high Sierra and the weather has been terribly good for the last week so there will be plenty of water on the creeks. Just in case, we have taken snowshoes, crampons and snow gear, but as soon as we see the mountains we realize that the snow is way higher than we expected. The weather for this weekend is also expected to be good so we leave most of our winter gear in the car. The backpack, though, is still pretty heavy: we carry the bear canister, tent, winter sleeping bag and more winter clothes than we should carry. 
Our chosen trailhead is Lewis Trail, just before Cedar Grove. The idea is to hike to Frypan Meadow, set camp there, and hike Mt. Harrington the next morning (11009ft, 3355mt.). 
The beginning of the trail in pretty steep. We hike around 5 miles and almost 2000ft of altitude in about 2-3 hours and we stop to rest. I am exhausted and need a long rest to continue. We have passed to creeks that have way to much water, so we hike up the creek until we find a bit tree that we can walk on to cross safe.

 After walking a little while more, though, the Lewis creek crossing becomes an impossible mission. The water is too fast and there is too much. The tree to cross is too thin and is wet and sleepery. We don't feel confortable crossing with our big backpacks. We hike up along the right side of the creek, trying to find a better place to cross, but after one hour of bushwhaking we realize that we are not going to find the crossing spot and we are becoming too tired. So we decide to search for a nice place to pass the night in a saddle at 7800 feet. It takes us one hour more to get there, but there aren't any other spots free of bush and flat where we can set our overnight camp. When we set camp we have run out of water, so we still have to walk to the creek (down 15 minutes more) to get some dirty water and potabilize it. 
The evening is warm and we still have many hours of light, we can practice ioga and climb some boulders around and hear the birds and the animals that suround us. It is really a wonderful summer day. We couldn't have choosen a better weekend. 
The next morning we hike up the ridge until there is too much snow to continue. The snow starts at around 8000 ft and it is still hard enough so that we can walk easily on top without problems. We arrive just over the psicological line of 3000mt (9862ft) and decide to hike down. 
To be our first mountaneering weekend of the summer we are quite happy. 
The sour muscles will last this time 4 days, but it has been worth it. 

Lost around Buena Vista Peak we climbed Bruce Peak (9743ft, 2970m)

Yosemite NP

On Thanksgiving weekend we decided to get a little bit of cold and hike up to the Sierras. We had never been on the south side of Yosemite and knew that Wawona had some trails worth trying. In ~4 hours we arrived at the self-permit station at the Wawona Hotel and self-issued a permit. The parking at the trailhead has bear lockers and a restroom. The day was clear and relatively warm. After having a quick lunch we put on our backpacks, which weighes ~18Kg, and started the long hike up to Chilnualna Falls. During the first 2 hours the trail is windy and steep uphill with nice views to Wawona valley. Afterwards, the trail meanders through forrests and is flatter. We climbed about 4000 ft before deciding to stop to make camp. It was around 4:30 and we knew at 5 the sun would already have set. There were some patches of snow but we found a nice dry flat spot to put our tent. We had decided to take the route south to Buena Vista peak and camp near Grouse Lake.

On friday the day was quite clear and we started walking at 8am. We planed to be at Buena Vista Peak at 12pm, and then go down to Buena Vista lakes via the north ridge. To arrive at the peak we had to hike the last part crosscountry, as no trail leads you there.

At 12:30pm we arrived at a peak thinking that is Buena Vista Peak. Happy but very cold, we had some lunch and decided to hike down the ridge to a lake that we could see clearly from the peak. On the way down there was a steep unexpected step that we had to pass. There was snow and ice so we put on our crampons and jumped down the rocks. At this moment we started realizing that something was weird and that the reference points didn't correlate with the map and the coordinates. We realized that we had been in the wrong peak (Bruce Peak) and that we were actually going farther away from the trail. Also, we were leaving the area for which we carried a map. Worried, we decided the go back up the ridge of the mountain we had just climbed. It started snowing and the ridge was too steep and too far so we found a relatively nice and dry spot and camped on a semiridge. The snowfall and the wind got heavier. It became dark and cold and we didn't know if the day after we would be able to climb that ridge with so much fresh snow. We started worrying about the avalanche hazard and started thinking how much food we had. How many days could we stay here before somebody came to look for us? Nobody knew that we were there. The permit was self-issued, maybe nobody would ever look for us!

During the night there were some moments when the snow storm stopped. We had a nice moon shining down on us and everything was already white.

On Saturday, we woke up early, at 5:30. The idea was to start walking as soon as we had sunlight. We looked again at our map and almost in all directions there was a steep incline. So we decided to take the shortest path and go up the ridge we took the day before. As we approached the ridge it seemed more impossible to climb. The snow covered the flat rocks of Yosemite but it was powder that would slide pretty easily. We found a couloir that seemed more accessible.

The snow was deep in some places but we managed to climb the ridge taking turns leading and without major slides. It had snowed a little more but now it was finishing and it seemed that the weather was going to improve. To make sure we found the way back, we decided to return to the trail we hiked the day before, as we had the track on the GPS and we would be able to follow it if the snow had hidden the trail.

Fortunately, the way down was not very steep and we found the trail soon enough. There was snow all the way down until Chilnualna falls, but the trail was visible almost always and when not we had our GPS.

After a long day of 8 hours, 17 miles and 5800ft of elevation drop we arrived at the trailhead. At Wawona there was no snow, the sun was shining, some people looked at us saying: real hikers!!

We were exhausted but happy. Our body would remember that trip for a few days. Artur would have joint problems for the week and Meri her favourite giant blisters.

Dewey Point - Yosemite

(Rudy, Artur y Meri)

Después de casi 4 semanas lloviendo tenemos dos dias de sol. Nos apuntamos encantados a la propuesta de Rudy de ir a pasar otra noche acampando en la nieve en uno de los picos con más vistas de Yosemite Valley que se puede hacer en invierno sin tener que andar muchas millas: Dewey Point. Un poco más de 4 horas y parada obligatoria para poner cadenas nos lleva al aparcamiento de Badger Pass. Pedimos el permiso de "overnight camping y parquing" a los rangers y nos dicen que seremos más de 30 personas acampadas cerca del mismo lugar! Parece que aquí a la gente no le da miedo dormir a -15C. Vemos un grupo de unas diez personas que van con trineos por lo que llevan hasta mesas y sillas.

El camino solo tiene 3.5 millas (5.6 km) que haremos por encima de la cresta al ir y por los prados al volver. Compartimos la senda esquiadores y los que vamos en raquetas de nieve. Hay mucha nieve!

Llegamos a Dewey point en unas dos horas y el paisaje es verdaderamente espectacular. Se ve 

El capitán majestuoso justo delante nuestro y la Half Dome en el fondo preciosamente nevada. No hay viento, hay muchos pájaros, hace sol... Buscamos donde poner la tienda que segun normativa no puede verse desde el camino y debe estar como mínimo a 30 metros de qualquier punto de este.

Encontramos un lugar precioso dónde veremos salir el sol por la mañana y nos tocará directamente a la tienda. Por la noche llegaremos a -15 C pero no tenemos frío, ya hemos aprendido las lecciones para estar suficientemente abrigados en estas temperaturas. Tenemos una luna bonita que iluminará el paisaje casi toda la noche (bueno para las visitas nocturnas).

Dormiremos, como siempre en estos casos, unas once horas. Principalmente porque fuera del saco hace frio. 

Por la mañana efectivamente vemos salir el sol (unos más que otros - de verdad, lo busqué mucho rato en mi saco, pero no salió). Los pájaros siguen cantando, como si no les afectara el invierno ni el frío. El resto de ruidos son casi siempre trozos de nieve que caen de os árboles. 

El día acabará muy bién, volveremos a hacer fotos del valle en Dewey Point y en unas dos horas volvemos al coche. Se nos quedaran las ganas de volver y la próxima vez ir hasta Glacier point - son 10 millas. Igual pronto....

Lake Tahoe, CA/NV
(Meri i Artur)
Finalment decidim anar a Lake Tahoe. Després de més d'un any de sentir-ne a parlat no podem seguir-ho posposant. Tenim les expectatives molt altes. Lake Tahoe és un llac enorme considerat un dels llacs d'aigua natural més profunds. En teoria es pot veure fins molt a fons de tant cristal·lina que és la seva aigua. Es troba a una alçada al voltant dels 2000 metres pel que generalment fa molt de fred.

Quatre hores de cotxe ens porten a South Lake Tahoe. És una zona molt turística dedicada al turisme d'esquiadors de l'hivern. A mi em recorda la Cerdanya, amb aquelles zones senceres de cases adossades que estan buides la majoria de l'any i després s'omplen en temps de neu. El que em sorprèn més, però, és que hi ha una zona de casinos gegantins degut a que estem amb frontera amb l'estat de Nevada on el joc és permès. Bastant decepcionats per com han destroçat la zona decidim fer alguna excursió per veure verd i tenir més perspectiva del llac.

El dissabte pugem al "Granite Lake", amb uns 400 metres de desnivell. Dinem i fem el nostre cafetó en una miniplatgeta que té el Granite Lake disfrutant el dia espectacular que tenim. Més tard, encara tenim temps de baixar i donar la volta al llac Tahoe en cotxe (uns 120km!), on anem parant per veure els diversos punts de vista. Els boscos van ser arrasats en la guerra civil i actualment part d'ells destrossats per les nombroses pistes d'esquí que s'hi troben. Una llàstima.

El diumenge pugem al Mount Tallac. El pic és bonic i té molt bona vista del llac Tahoe. Fem els 1.000metres de desnivell fins al pic (2.967metres d'alçada) en unes dues hores. També tenim un dia espectacular. Animats pel bon temps i que és aviat decidim baixar els 440m que tenim de desnivell fins al "Gilmore Lake", on per fi estarem gairebé sols i allunyats de la població i el turisme. La tornada serà més dura, haurem de pujar 400 metres altra vegada fins gairebé el pic Tallac i després baixar els gairebé 1.000 metres de desnivell fins al cotxe.

Per sort, un sopar al "Blue Angel Cafè" ens tornarà les forces per emprendre el llarg viatge de tornada cap a casa. Aquest petit restaurant ens quedarà com el millor descobriment del cap de setmana.

Tuolumne Meadows, Yosemite National Park, CA, USA
(Cordada Rapel)

Tornem a Tuolumne amb la idea de tocar roca. Cathedral peak ens impressiona. Veiem més de 10 persones escalant i ens animem: ho aconseguirem fer algun dia nosaltres mateixos?

Mentre somniem aprofitem per fer un petit viatge d'expedició de la zona al voltant de la catedral. Ens sorprenem de veure que es pot caminar camp a través fàcilment ja que el bosc és bastant clar. Ens endinsem animats fins al Budd Lake i pugem fins als Echo Peaks (10960ft=3.341m) amb glacera, corredor de gel i grimpada de quart grau inclosos. Veiem una zona de Yosemite que encara no havíem vist mai. Moltes crestes que hem de provar.

Ens recordem contínuament del Javi, li haurem d'enviar una foto d'aquestes crestes espectaculars, i que es rigui de la cresta de Salenques a l'Aneto!

Ens animem tant que se'ns fa fosc i arribem de nit al campament. Pel camí ens trobem amb algunes escletxes que se'ns faran difícils de superar. Però poquet a poquet, rodejats d'óssos i altres bèsties anem trobant el nostre camí de tornada.

El cel és clar, els estels brillen amb força ja que la lluna encara no ha sortit, i la temperatura ja s'està acostant als zero graus...

El matí següent tenim clar que volem tornar a escalar. La idea és fer la via "Hermaphrodite Flake", a la zona d'"Stately Pleasure Dome". En teoría és un 5.4 que hem d'equipar totalment, inclosa la primera reunió, excepte al ràpel que hi ha a la segona reunió. Només tenim 4 friends i molts i molts tascons. Davant nostre ens passa un noi que sembla volar per la via i només posa un friend en tot el camí, ens animem. Però quan nosaltres provem la pujada resulta molt més difícil de l'esperat, estem desentrenats i equipar a mitja via amb els peus relliscant (depenem de l'adhesió) no serà tant fàcil. L'Artur farà de primer el primer llarg i muntarà la primera reunió totalment desequipada. Jo faré el segon llarg que serà "very fun!!"com diuen tots: una xemeneia relliscosa sense masses possibilitats d'equipar. Per sort, és curta. No sabem com hem entrat pel forat ni com hem pujat per dins de la flake (la xemeneia) però al sortir tenim clar que hem d'abandonar. Fem un ràpel una mica angoixant ja que la corda s'enganxa a mig camí i estem pendolant, i finalment arribem a baix i respirem a fons. Ens mereixem un descans...

Emigrant WildernessEmigrant Wilderness es troba al nord de Yosemite, i per tant té característiques similars del park sense estar tant plè de gent. La sort és que en 3 hores i mitja s'arriba a peu de camí. Desgraciadament un error en la programació del nostre GPS ens fa equivocar-nos de pista i hem de deixar el cotxe a mitja pista (en molt mal estat) i caminar uns quants quilòmetres més de l'esperat. Però val la pena. El cap de setmana és esplèndid: sol, calor... i tenim 3 dies per perdre'ns en la muntanya!

L'aparcament està més amunt d'on anem i per tant el camí serà planer al principi i de baixada al final. Acamparem al costat d'un riu sec, que hauria tingut aigua uns messos abans. Així que a le Meri li queden de fer uns quants quilòmetres més per poder agafar aigua.

Aquest camí el feien les carrosses dels primers habitants de Califòrnia, sembla impossible que poguessin passar per aquí.

El paissatge és molt acollidor tot i que no tant espectacular com Yosemite. Trobem bastanta gent fent travessa, incloent dues families amb tres fills, un d'ells sembla tenir 4 anys. També hi ha molts cavalls (i molta caca de cavall), per lo que algunes parts del camí no són massa agradables. Ens fa gracia trobar diversos grups de gent fent travessa amb les bosses a sobre els cavalls (com els porters a l'Himalàia).

Les llagues de l'Artur ens faran tornar una mica més aviat del previst però ens queda el record d'una "dome" que hem de pujar i altres llacs als quals hem d'arribar.

Trinity Alps, CA
(Carlos, Artur i Meri)

Trinity Alps està a 5 hores i mitja de camí i realment val la pena anar-hi. Ens llevàvem molt aviat per poder arribar al migdia i caminar per la tarda fins a la zona on volíem acampar. El dia era esplèndid i el cel blau, però unes 50 milles abans del nostre destí el cel ja es va començar a emblanquinar i vam sentir la olor de fum. La "wilderness" on anem té parts que estan cremant, les altres han cremat fa poc i encara fumegen. Els rangers ens diuen que no hi ha perill però la vista serà molt limitada en tota la estada.
Pugem unes tres hores pel "canyon creek trail"fins a on acamparem. Ens quedem al·lucinats amb el paisatge. Estem acampats a la vora d'una cascada que té unes gorges maquíssimes amb banyeres. Mentre prenem una infusió i descansem un cérvol ens va mirant, observant aquestes bèsties estranyes amb aquesta pell de colors.
El diumenge matinem per poder pujar als llacs i al pic que els corona. La pujada serà llarga, entre roques i al final cresta punxeguda, tercer grau de grimpada-escalada fins al pic. Podem veure el Shasta a la llunyania, recordant-nos que és el més gran i el que domina la contrada. El cel estava molt clar a la matinada però el fum torna a pujar i comencem a veure les crestes del voltant envoltades de neblina. Baixem pel cantó sud dels llacs de manera que ens trobarem desgrimpant plaques de granit i ens retardarà bastant la baixada.Al final, dues hores tard arribem a la tenda, mengem ràpidament i baixem cap al cotxe. Fa molta calor i el riu ens convida a banyar-nos però encara ens espera una llarga tornada a casa. Ja abans d'arribar a l'aparcament sabem que tornarem. Hi ha molta cresta, molta roca...

Cascade Volcanoes - Cordada Rapel: 2-2
Oregon
Els nostres somnis segueixen pujant muntanyes. Així que aquesta petita setmana que hem aconseguit lliure anem cap al nord on hi ha els "Cascade Volcanoes". Són volcans alguns dels quals encara es poden activar en qualsevol moment. Altres ja són morts i només queden com a record del que van ser. Es troben al llarg de la costa oest dels EUA, des de l'estat de Washington - on trobem el Mt. Rainier - fins a Califòrnia - on es troba el Shasta. La nostra idea és pujar les Three Sisters, el Mt. Washington i acabar a Crater Lake, tots ells a Oregon. La setmana, però, començarà amb unes quantes decepcions.

1-0 Mount Washington (2.376m d'alçada)
Mt. Washington només havia de ser l'escalfament. La guia ens deia que era el més fàcil i només ens hauriem d'encordar en un quart molt exposat. Però comença amb la carretera d'accés tallada i el temps no ens va acompanyar gens. Carregats com anàvem - amb cordes, material d'escalada, roba d'abric, grampons, piolets, ....- quan vam arribar a l'esglaó en que ens havíem d'encordar estavem esgotats. Els núvols tapaven el pic i el vent era gelat i ràpid. La paret era exposada, la roca de molt mala qualitat i no veiem la via que havíem d'agafar perquè estava envoltada de núvols. Decidim baixar, la muntanya ens ha guanyat aquest cop. No serà la única vegada. Quan arribem a baix, el pic està més assoleiat i els moquits ens menjen a mossegades. Sortim corrents de la nostra primera aventura.

2-0 South Sister (3.157m)

La idea inicial és fer les 3 sisters començant pel sud i acampant a mig camí entre elles. Agafem els permisos necessaris (permís per aparcar i permís per caminar) i marxem amb menjar i equipament per passar quatre dies entre les muntanyes.
Pujem unes 5 hores fins a 2200 m d'alçada i plantem el nostre camp base a Chambers Lake. El lloc és bonic i no fa massa vent. Dormim la primera nit sense passar fred [Artur: fa calor!]
Al matí quan ens llevem veiem que el cel té núvols una mica negres però confiem en que es desfaran un cop el sol els escalfi. Pujem per la cresta nord (la part més perillosa que hem de passar). El terra és com una tartera de pedra volcànica agressiva que es desfà amb massa facilitat. Un cop arribem a la part més vertical, després de més de dues hores de camí de pujada, el vent ja està a 75milles/hora, sentim com les pedres baixen pels glaciars fent sorolls que ens deixen glaçats. Els núvols ens tapen el cim i és difícil assegurar que millorarà. Decidim baixar i les primeres gotes tot just comencen a caure en els nostres primers passos cap a la tenda. La muntanya ens ha tornat a guanyar. Ens passem la tarda i vespre a la tenda esperant que el temps no empitjori i el vent no se'ns endugui a tots plegats. La nit serà llarga, el soroll del vent ens entrarà ben endins i arrastrarà sorra dins de la tenda, deixant-nos una capa negra a la cara.


2-1 Middle Sister (3.062m)
Després d'una nit de vent terrible i amb por de tempesta el matí es lleva plàcid i assoleiat. No ens ho podem creure. El cel és blau intens, no hi ha vent, els núvols desapareixen completament i el pic el tenim tot just al davant dels nostres nassos esperant-nos. Sabem que avui és el nostre dia, avui ho aconseguirem.
Amb menys de 3 hores pujem aquesta mole de roca, també amb tartera, per la cresta del sud. A dalt tenim el més esperat: una vista de tots els Cascade Volcanoes, creiem veure fins i tot el Mont Rainier, a Washington, pel nord i el Shasta al sud (la nostra imaginació?). La baixada serà ràpida ja que aprofitarem els trossos de sorra i tartera prima per baixar esquiant. El dia acabarà tranquil, començarem a trobar més gent que puja cap a les muntanyes, veiem alguna tenda més.

2-2 Mount Thielsen (2.799m)
Encara ens queden les ganes d'escalar roca i un pic com aquest no es pot deixar perdre. Sabem que és assequible i el dia és bonic. Encara volem guanyar la muntanya. La pujada la podrem fer amb 3 hores de molta calor i pols. Com tots els volcans, estarem pujant per pedres que es desfan i cauen fàcilment, amb tartera que en que es baixa un pas de cada dos que es fa.
El pic és punxegut i mig penjat al buit, amb roca sòlida que sembla aguantar. Els últims metres són d'escalada real, no muntem ancoratges ni la corda però anem amb compte de pujar i baixar ràpid, tot just per deixar pas als següents. El pic és bonic, amb bones vistes al Crater Lake.

I en el record ens quedarà també del blau de Crater Lake i les flors mai vistes que ens omplen els ulls de colors i de llum, inigualable...

Kaiser Wilderness


El cap de setmana pinta bon temps i ja no tinc classes els dissabtes. Ho hem d'aprofitar! Anem al Sierra National Forrest, a 4 hores en cotxe. Primer passem a buscar els permissos per poder fer la ruta, tema indispensable en aquest país per poder dormir a la muntanya sense una multa i que no se t'enduguin el cotxe per la nit els polis.
L'excursió és molt bonica, com que estem a alçada la primavera tot just comença i estem envoltats de verd i de flors. Sortim de 2194 m i comencem la pujada pel Deer Creek Trail. Són uns 8 km i gairebé mil metres de desnivell fins al pic, d'alçada 3119 metres (10310ft). Arribem a les 5 del vespre. La vista és preciosa pel que decidim acampar prop del cim, on encara hi ha molta neu. Plantem la nostra atrotinada tenda a la vora d'un llac gelat amb vistes al llac Hungtinton i la vall de Fresno. Veiem la posta de sol. Fa fred, però es pot suportar amb facilitat.

Al matí ens costa llevar-nos però el sol toca la tenda i ens avisa que si volem passar amb la neu dura millor que ens afanyem. Avui trobarem molta neu i perdrem el camí diverses vegades per falta de petjades i de senyals (als USA no es troben fites gairebé enlloc). Per sort, portem el GPS i la ruta molt ben dissenyada amb les coordenades. Això ens ajudarà a retrobar el camí fins que al final la neu va disminuint i ja podem veure traça. La tornada es farà molt llarga, el camí puja i baixa contínuament. Per acabar la volta fem uns 16 km de baixada (metres acumulats d'alçada 1200). Algún animaló ens mira pel camí: qui són aquests estranys personatges? què fan per aquests paratges?

I animats per un dia tant bonic ens animem a fer una hora més de cotxe per anar-nos a mullar els peus a unes fonts d'aigua calenta naturals (Mono Hot Springs) enmig de la "wilderness". Aquí hi hem de tornar, ja tenim nova ruta per més endavant.

Yosemite a la primavera

La vall de Yosemite

Upper Falls - ara ple, en agost ni gota

No hi ha falta de neu

No podíem pas perdre'ns veure Yosemite amb neu, així que el primer cap de setmana que hem tingut possibilitat hem pujat a la vall a trepitjar la neu, encara verge en els llocs més llunyans.
Fa un dia esplèndid. Estem a 23 graus. Agafem una altra carretera per arrivar-hi que està plena d'arbres florits i prats en flor. Passem per camps i turons totalment verds, en viatges anteriors els havíem vist grocs d'herba seca.

En l'arribada la carretera està tallada en dues ocasions per esllavissades de pedra. És increíble la quantitat de roca i pedra que ha caigut a sobre de l'asfalt. Hem d'esperar a que les obres
d'adequació ens deixen pas alternatiu. I quan arribem, veiem que ha valgut la pena. La cascada que a l'estiu no tenía ni gota d'aigua ara brolla espectacular.

Un cop pujem uns quants metres encara trobem molta neu. Per sort anàvem preparats amb les botes i el GPS. I és que hem d'obrir traça i és fàcil perdre's sense indicacions. Aquí no hi ha senyals als arbres (com el GR), ni es veuen les fites, ni hi ha el camí obvi que es veu a l'estiu.

El Capitan, Halfdome, i Bridalveil Falls

Silver Peak Wilderness
(Artur i Meri)

Ruta GPS

Posta de sol a la badia de Monterey

Tenim 3 dies aixi vam decidir anar al Big Sur, zona de costa californiana protegida, al sud de la badia de Monterey. Aparquem a Salmon Creek Station i pugem fins a Estrella Camp, on arrivarem just quan es fa de nit.

Indian Paintbrush

El segon dia pugem cap a Lion Den i passem pel Lion Den Spring botanical area. Anem carenant fins a Silver Peak, a vegades dins de un tunel d'arbusts gairebé impenetrable. Ens estem movent per zona de Pumas! Baixem cap al que serà el nostre campament dos, que es troba davant d'un pendent considerable, que ens dóna molt bona vista cap al mar on hi ha una posta de sol espectacular.

Matinada sobre el Silver Peak

El mati següent es lleva assoleiat amb ona rera ona de núvols arribant sota nostre. Encara ens queden uns quants quilòmetres per arribar al Salmon Creek on ens refresquem a les cascades amb molt de gust.

Stanislaus National Forest - Dodge Ridge
(Meri i Artur)



Hi havia més de dos metres de neu. Arrivàvem després de 3 hores de cotxe per veure que la zona estava plagada de boyscouts que, per sort, es quedaren a les pistes d'esquí del costat. Al final vam trobar l'inici de la nostra excursió, també acompanyada per un grup de gent: aquest cop famílies amb trineus on portaven tot el necessari per acampar enmig del bosc.
El camí estava indicat per fer esquí de fons, però, com a tot arreu per aquí, un cop t'allunyes una mica del cotxe la gent desapareix i et trobes en un lloc tranquil i solitari. Animats pel sol que feia setmanes que no apareixia ens endinsem a buscar el camí més llarg... I al final acabem obrint traça per una carretera amb 2 metres de neu. Els últims quilòmetres ens costen i arrivem que ja es pon el sol, deixant un cel vermell com una magrana.
Hem fet uns 19 quilòmetres amb uns 900 metres acumulats de desnivell. Estem contents però esgotats.
Ja pensem en el proper cap de setmana....

Lassen Volcanic National Park, Mt. Shasta & Castle Crags
(Artur i Meri)



Mentre els americans mengen Gall d'Indi per celebrar el Thanksgiving (dia de donar gràcies) nosaltres vam voler aprofitar els 4 dies seguits de pont per anar una mica més lluny de l'habitual. Així que vam pujar cap al nord de Califòrnia amb la idea d'acampar al Lassen Volcanic National Park. La primera sorpresa fou que la carretera estava tallada per neu i gel , la segona que tots els campaments estaven tancats fins a la primavera ( a alguna pàgina web posava que estaven oberts). Així que vam veure les fumeroles i vam pujar fins al Ridge Lake (una horeta muntanya amunt). A cara nord la neu és seca i profunda però s'hi pot caminar. El primer dia acabem dormint en un motel al costat de carretera. Busquem un lloc per menjar Gall d'Indi però el país està paralitzat: fins i tot els Mc Donalds estan tancats!
El divendres ens aixequem aviat per anar a la zona nord del Lassen. Com que la carretera està tancada hem de donar una volta de 116 milles (186km) per poder arribar al mateix parc però a l'entrada nord. Per sort allà ens deixen entrar 10 milles endins del parc i podem fer una excursioneta circular guapa: Hat Lake - Terrace Lake - Shadow Lake - Summit Lake (on dinem amb un sol que escalfa de meravella) - Hat Lake. L'única persona que trobem en tot el camí és un ranger controlant, probablement, els campaments il·legals. El dia és espectacular, la neu és verge, ningú no s'aparta de l'aparcament més d'un kilòmetre. Així que el parc sembla tot nostre. No se senten ocells, ni animals, no bufa el vent, tot és quiet i tranquil.
A la nit trobem un campament obert anant cap al nord. La lluna està plena i al cel no hi ha ni un sol núvol. Fem un foc per primer cop, que per sort de seguida s'encén fort i calent. Sopem a la vora del foc. Tornem a estar sols. La nit serà freda, calculem que arribem a -8C perquè a les 8 del matí estem a -6C. Els peus s'han mantingut gelats tota la nit, no hem dormit massa.
Dissabte ens acostem al Mount Shasta, un quatre mil que volem fer el proper estiu. Volem saber si és assequible i passejar per les seves faldes. Pugem fins al Horse Camp, que és l'origen de la via clàssica de pujada al cim. La pujada és fàcil i veiem que continuar fins al cim també serà fàcil, però llarg. Ens acostem més fins al campament de Hidden Valley per veure si podem fer la pujada en dos fases. Sembla assequible i bonic. Ens quedem amb la muntanya a la memòria, llàstima el fred i la neu, i els dies tant curts, sembla tant a l'abast de la mà....
Mentre enfosqueix baixem al sud cap a Castle Crags State Park. Allà tornarem a trobar un campament parcialment obert, fins i tot té aigua. La nit no serà tant freda i podrem dormir de meravella. Altra vegada tornem a estar sols, amb excepció d'un animaló que se'ns menjarà el formatge durant la nit.
Al matí passa el ranger a controlar (sort que sempre paguem perquè els rangers sempre apareixen en algun moment o altre).
És diumenge i a la tarda haurem de tornar a fer les 5 hores cap a casa, però no ens volem perdre pujar a la Castle Dome. La pujada és al més pur estil Artur: amunt amunt sense parar. En dues horetes ens plantem a la base de la Dome, amb un abisme entre nosaltres i la Dome. Sense equipament d'escalada no podem anar més amunt. Però el paratge és molt bonic, el dia ha aclarit i fa sol i veiem el Shasta al fons. Aquest cop sí que ens hem trobat més gent pujant. I és que val la pena!

Sequoia National Park - Twin Peaks

Son 5 horas hasta llegar a Lodgepol Campground. Allí el campamento está bastante lleno pero encontramos una plaza buena. Como siempre, tenemos una mesa, una barbacoa y la caja de metal anti-osos para dejar toda la comida dentro. Hay mucha niebla y hace frío. El primer día nos dedicamos a ver el "Giant Forrest Museum", una zona donde están la mayoría de los Sequoias más grandes que se han encontrado. Aquí crecen muy bien debido a que siempre hay humedad y ni hace mucho calor en verano ni mucho frío en invierno. curiosamente dejaron de nacer árboles durante más de 30 años porqué se apagaban los fuegos. Y es que los Sequoias no pueden nacer sin que el fuego abra sus semillas. Así que ahora se deben generar fuegos controlados cada año para que puedan multiplicarse. Es muy curioso ver cómo la presunta protección del hombre casi mata estos árboles gigantes. Da mucho que pensar...


El domingo nos levantamos pronto con la intención de hacer el Alta Peak pero pronto nos damos cuenta que nos hemos equivocado de aparcamiento así que improvisamos y decidimos ir a Twin Lakes y llegar a Twin Peaks. El camino está muy bien indicado. A unas 3 millas nos encontramos un pequeño campamento con cajas anti-osos, interesante para una próxima vez. Llegamos a Twin Lakes a la 7 millas aprox. Una es un lago bastante grande dónde hay gente pescando. Nos recuerda un poco Aigues Tortes. Subimos al paso que lleva a Twin Peaks. En el paso hay una vista espectacular de todo el vale norte. Las paredes de granito características de la Sierra configuran el paisaje, con picos de roca i crestas puntiagudas, y con algunos lagos salteados en el paisaje.

Intentamos subir al pico pero sin cuerda ni seguros no nos vemos capaces. Así que nos quedamos a medias. Comemos un poquito y descansamos al sol. Hace viento pero el día es bonito y tenemos mucho sol.

Bajamos por la tarde hasta el aparcamiento, que está a unas 8 millas. El día ha sido largo, hemos hecho unos 26 km con 1100m de desnivel. Ahora nos quedan 5 horas más de carretera.

Ansel Adams Wilderness

Aquest cap de setmana teníem 3 dies, així que vam aprofitar per fer més quilòmetres de l'habitual i vam baixar fina a la zona de Mammoth Lakes. Més de 6 hores de cotxe. Per primer cop ens vam quedar sense bateria al Prius i gairebé cremem els frens.
Tot va valer la pena. Primer arribem al poble i anem a buscar els permisos per poder dormir al parc. Lloguem el barril anti-óssos on portarem el menjar. Serà la primera vegada que farem ruta en zona d'óssos.

El primer dia ens baixa un autobús (obligatori) fins a l'inici de la nostra ruta: Agnew Meadows. D'allà agafarem el camí que puja cap a Shadow Lake i el passarem fins a l'Erika Lake (7.4 milles=12 km, desnivell 1000 peus=300m).

A mig camí ens trobem uns rangers que ens avisen de que els óssos últimament estan molt actius, i que anem amb molt de compte. Al arribar a l'Erika Lake ens quedem meravellats per la bellesa que ens envolta. Intentem buscar ressemblances amb allò que hem vist abans, tornem a pensa en aigües tortes, també Patagònia. Això és preciós!. Acampem la tenda de manera que estiguem a uns 100 peus del llac (obligatori en aquesta zona). Tenim algunes tendes veïnes però suficient lluny que ni les veiem. La nit és bonica, tranquil·la, acollidora.

L'endemà al matí els llevem disposats a pujar fins al pas que ens permetrà arribar a la vall del costat. Ja no portem els 8 litres d'aigua però encara portem molt de pes. La pujada se'ns farà més difícil al principi fins que finalment trobem un camí ben dreçat. Aleshores ja només serà gaudir del dia i del paissatge. Pugem fins a Iceberg Lake i després una pujadeta molt dreta cap al Cecille Lake. Aquí estem a uns 3100m d'alçada. Hi ha gent pescant (aquest cap de setmana hi ha un concurs de pesca).


Amb bastanta dificultat finalment trobem el camí que baixa a Minaret Lake. Allà dinarem sota un sol espaterrant en una gespa al costat del llac. Seguim estant envoltats d'un paisatge de bellesa indescriptible. Després d'una petita migdiada baixem fins el que serà el nostre segon campament, a Johnston Meadow. Aquest cop dormirem sota arbres, en zona plana i tova. La nit refreda molt i baixem a gairebé els zero graus. Hem fet unes deu milles (16 km) amb un desnivel de aprox. +1000 peus -2000 peus (+300m - 600m).
L'endemà el dia serà més curt ja que ens queden les 6 hores de cotxe de tornada. Ens llevem aviat i anem a veure el monument natural "Devils Postpile", i com que ens sobra temps ens arribem fins a la cascada "Rainbow Falls". Després marxarem cap a Reds Meadow on ens recollirà l'autocar per dur-nos de tornada a la civilització.

Finalment, arribem a Mammoth Lakes, saturat de gent i de turisme. És un poble gairebé dedicat completament a un complexe hoteler amb unes pistes d'esquí que a l'estiu les converteixen pistes de bici de muntanya. Massa gent, per nosaltres, massa soroll, massa cotxes. Per sort, un cop comences a caminar dins les muntanyes la gent es queda sempre enrere, sense saber que s'han perdut el millor.

Yosemite: Upper Falls & Half Dome
(Artur & Meri)

Por fin tuvimos tiempo para ir a Yosemite. Este era un viaje de prospección. Habíamos encontrado una plaza en uno de los campamentos dentro del parque pero a media hora del valle de Yosemite. En 4 horas llegábamos al campamento, plantábamos tienda y guardábamos todo lo de comida en las cajas anti-osos. Y es que Yosemite es famoso por lo inteligentes que son los osos, tan acostumbrados a los humanos que cada año descubren una manera nueva de coger comida.
El día empezaba a ser demasiado caluroso, teníamos la esperanza de que bajaran las temperaturas pero la meteo se equivocó y pronto estábamos en los 30 grados y superándolos. Cogíamos 2 litros de agua cada uno para poder superar el bochorno.
Para los que no hemos visto Yosemite antes la entrada en el parque es ya espectacular. De golpe tienes El Capitán delante y no puedes mirar a ninguna parte más. Las paredes son impresionantes. Imposible de ser escaladas por gente normal, no sólo por la verticalidad sino tambien por la falta total de seguros. Aquí te lo tienes que montar todo.
La idea era hacer en una tarde las Upper Falls. Se supone que es una cascada impresionante con centenares de metros de caída pero no había agua. Así que subimos los 1000 metros de desnivel y 8 km en 3 horas. Suerte del agua que nos mantenía en pié. Aquí hay gente que anda mas de 4 millas, extraño en USA. Normalmente una vez te alejas no encuentras a nadie pero Yosemite tiene gente en cada rincón. Todo tipo de gente sube estos caminos preciosos, y no me extraña. Vemos de todas las edades y características físicas. El valle está muy adecuado para todo tipo de turismo y esto se deja ver con la masificación que nos encontramos.
Agotados nos vamos a dormir pronto. El día siguiente queremos subir la Half Dome (media cúpula). Los osos no nos despiertan pero la gente hace bastante jaleo.
El día siguiente nos despertamos a las 6 para empezar lo más pronto posible. Cuando llegamos al aparcamiento de salida ya son las 7:50 y ya está muy lleno. La subida son más de 14km con unos 1500 m de desnivel. Queremos hacer la subida y bajada en máximo 9 horas. Llevamos más de dos litros cada uno y comida para el día. El resto lo dejamos en las cajas anti-osos del aparcamiento. La subida es dura pero preciosa. Hay gente en todas partes. Esto es una rambla. Como vamos adelantando bastante gente suponemos que hemos salido muy tarde. Llegamos en unas 4 horas a la base de la cúpula. Hay escaleras encabadas en la roca y como suplemento final unos cables que suben por una pared de unos 45-60 grados, que va bajando conforme se va llegando a la parte superior de la cúpula. Esto si que es vertical, y nada de seguros. Subimos con guantes especiales y nos cogemos a los cables como podemos, intentando hacer presión con los pies para aumentar la adhesión. No entendemos como otra gente con bambitas normales sube. Llegamos arriba, contentos, agotados, felices de haber hecho esta subida espectacular. Hemos tardado 5 horas. El calor es insoportable.
La bajada será muy dura, la haremos en 4 horas, veremos osos y cascadas pero ya tenemos ganas de llegar al coche y pensamos en esa clara que no existe.... en esa bebida fría, en cualquier lugar con sombra. Las plantas de los pies ya no reaccionan, y es que nos estamos volviendo viejos...