Sequoia National Park
(Ós, marmota, coiot, cèrvols, artur, meri i altres bèsties vàries...)
Trobem a faltar els sequoies gegants i la neu, i passar la nit a la muntanya. Així que baixem les 4 hores que ens separen d'aquest paratge de boira i gegants amb la idea de fer algún pic i que no ens toqui massa la pluja. Encara hi ha molta neu i el campament es troba sota mínims. Trobem una de les últimes places i posem la tenda sobre terra mullat i gelat. Per sort, uns veins que tot just marxen ens dónen la llenya que els ha sobrat de la nit anterior i podrem fer un bon foc quan el fred i la nit avancin. Un coiot passa per la nostra bora ensumant els menjars de la gent. No sembla preocupar-li massa la nostra presència.
La nostra primera sorpresa és la caminada de 2 milles a Tokopah Falls, és maca i ens trobem al bell mig del camí un ós buscant termites en un arbre. Tot just acaba l'hivern per ell i està ben prim. Però ni s'immuta en veure'ns. Uns centenars de metres més endavant una marmota sembla voler tenir una conversa amb nosaltres. Sembla que el fet que els turistes de temporada encara no han arribat fa que la fauna sigui més despreocupada que de costum.
A la nit farà fred, se'ns congelarà l'aigua i sembla que part del gas. Però el matí s'ha llevat amb el cel completament blau, el sol ens toca a la taula mentre esmorzem, és la primera vegada que estem en aquest parc i no fa boira ni núbol.
Pujem a l'aparcament de Wolverton. Pel camí se'ns creua un grup de cérvols. Des d'allà hi ha adaptats uns quants camins per fer esquí o raquetes de neu. Agafem el camí que ens porta al "hut" de Pear Lake. "Hut" és el més semblant als refugis que nosaltres tenim als pirineus i alps. Aquest s'ha de reservar amb molts mesos d'antelació. A mig camí ens trobem el guarda del hut i ens explica que fan una loteria al novembre per asignar places de tanta gent que el demana. També ens trobem de tornada 2 homes que ahir a la nit es van perdre per la boira i no van poder arribar al hut, han hagut de dormir a mitja muntanya. Sort han tingut que portaven tenda.
El camí són 6 milles, les dues primeres hores són de pujada i després baixes i pujes divereses vegades més. Passen a la vora de dos llacs gelats i finalment arribem al hut a les 3 hores i mitja d'haver sortit. el paratge és meravellós. Estem en una espècie de circ, sols, amb unes cascades al voltant. Tenim tot just davant el "Alta Peak" que sembla esplèndid per pujar i té una cresta temptadora. Haurem de tornar a l'estiu a rascar roca. Els núbols han començat a aparèixer els últims 20 minuts de camí i ens preocupen una mica. Són negres i podríen baixar fins a fer-nos impossible la vista del camí. Així que dinem ràpid i fem la nostra petita cafetera i marxem sense gairebé ni descansar cap a baix. Per sort els núbols es faran més densos però no ens arribaran a tapar. Arribarem al cotxe en menys de 3 hores. El desnivell acumulat que hem fet són 1400 metres en uns 18 quilòmetres.
posted by Meri @ domingo, abril 26, 2009
