Els Eristes se'ns resisteixen...
(Osmon i Cordada Rapel)

Cresta de Eristes sud, central, nord i Forqueta

Nosaltres pujavem el dissabte cap al poble d'Eriste, prop de Benasque, després de la parada obligatoria al bar Esport de Bellcaire d'Urgell.
Enduts per les lectures històriques d'Òscar decidíem fer l'aproximació a l'Ibón de Bagüeña per la ruta que havia fet Russell el segle XIX per arribar a l'Eriste. Això volia dir que l'aproximació era de 1450 metres de desnivell fins al llac on plantaríem la tenda. Arrivàvem amb el camí - variant directa-Austríaca - of Course - després d'unes 5 hores d'aproximació. La pluja amenaçava en caure però finalment ens va deixar tranquils.

El mur de 300 m sota l'Ibón de Bagüeña

El diumenge ens llevàvem a les 7 del matí amb la idea de fer la cresta de la Forqueta per després fer seguidament la cresta dels 3 Eristes. La Forqueta (+550m) va resultar accessible d'arribar però difícil d'abandonar.

Cresta de Espadas-Posets des de l'Pic de Forqueta

No vam poder muntar un ràpel en una de les escletges i vam haver d'abandonar la cresta per la vall contrària - després de tres intents d'abandonar-la per la vall d'on veníem - (ibón des Millás, -450m) per haver de tornar a pujar al coll (+300m). La Montse ens esperava feia unes hores sentada plàcidament en l'Eriste Nord i anava mirant-nos com feiem el boig amunt i avall. Quan vam aconseguir arribar al coll el cel ja amenaçava pluja sèria i vam haver de baixar de pressa (-400m). En l'estona que Artur i Meri pujaven al coll de Millàs, l'Òscar corria-volava cap a l'Eriste Nord a rescatar la seva princesa.
Quan encara no havíem arribat a les tendes les gotes començaren a caure a sobre nostre. Pocs minuts més tard les gotes es convertien en pedra. Més tard la tenda s'omplia al voltant com si hagués nevat. El soroll era ensordidor. La tempesta es convertí en impresionant. Quan vam començar a comptar els segons que trigava el trò des del llampec descobrirem que la tempesta era omnipresent, estava a tot arreu i s'allunyava i venía al mateix cop. Més tard un llampec explosiu ens indicà que la tempesta era, a més, omnipotent.
4 hores vam esperar fins que vam poguer sortir a estirar les cames i agafar aigua per sopar.

El dia següent ens llevàvem a les 6.30 del matí però ja no ens vam arriscar a pujar als Eristes, els núvols ens miràven sospitosament. Vam baixar al poble de Eriste per la variant directa-Austriaca-II (-1450m). La cresta ens espera per una altra ocasió.

Cresta del Circ de Certascan
(Artur y Meri)

La cresta es de más de 9 km

Pujàvem el divendres tard cap a Tavascan i dormíem en mig del camí perquè era l'únic lloc on era pla per dormir. Desvetllats a les 6 del matí per un 4x4.
El dissabte preteníem pujar fins al refu de Certascan i fer la cresta del circ de Certascan. Però el pes de dos dies per fer bivac, menjar, aigua, i metralla ens féu anar més lents de l'esperat. La cresta era bonica i assequible però llarguíssima (gairebé 10 km). A més a més cada 5 minuts a l'Artur li agafaven atacs de menjar mirtils (arándanos, véase foto amb llegua lila) que es trobàven a tot arreu.

Enmig de la cresta la Meri se n'adona que AI-LAS! no portava l'arnés!. Així que tant de pes per res! Així que el ràpel que havíem de fer a mitja cresta el vam haver de desgrimpar tornant enrera. Cap a les 5 de la tarda encara quedaven dues hores fins al pic de Certascan i després baixar cap al coll per buscar un bivac i vam trobar un lloc meravellós per dormir sota els estels i veure la sortida del sol.

En haver-nos quedat sense arnés decidim que la cresta que teníem planejada pel dia següent i que implicava un IV s'haurà de quedar per un altre dia. Fem la foto per ensenyar-li al Javi i fer-li dentetes....

Vivac a 2670 m en medio de la cresta, con vista espectacular (Pica d'Estats al fondo)

Després de la sortida del sol i veure que ens hem quedat sense aigua decidim acabar la cresta per l'estany de Certascan. Arrivem després de dues hores al pic de Certascan i d'allà comencem a baixar fina al coll on trovarem molta zona per bivaquejar.



Encara ens quedarà un troç de cresta- escalada que segurament fèiem perquè perdíem la via més fàcil. És a dir que "pa-arriba" sense mirar enrera perquè sinó: caus!
Després la cresta es convertía en una carena agradable. Improvitzàvem una vía directa-autríaca per baixar fins al llac i allà, per fi, trovàbem aigua, ens banyàvem i descansavem una estona.

El lago nos da un buen refresco al final

El final acaba amb dues hores interminables amb una calor insoportable per una pista que recomanem que sobretot NO féu mai.