Goat Mountain (12.207ft, 3.721m) i Mt. Hutchings (10.785ft, 3.287m)
Kings canyon National Park

(Rudy, Artur i Meri)

Dissabte al migdia, recollim els permisos a la "permit station" de "Roads End", hem tingut sort i no s'havia acabat la quota del camí. Ens diuen que probablement trobarem el llac on volem dormir gelat, però realment sembla mentida amb la calor que fa aquí a la vall.

Comencem a caminar passades les 12 del migdia el Copper Creek Trail. Pujar 5000 peus de desnivell - més de 1500m - amb 16 quilos a l'esquena no és el que s'acostuma a fer un primer dia de cap de setmana llarg. Especialment després d'haver-se llevat a les 5 del matí i haver conduit unes 5 hores i mitja. Però volíem dormir a alçada, així que fem el cor fort i la Meri arriba mig morta.... però arriba. L'Artur, com sempre, arriba fresc com una rosa! Hem trigat unes 6 hores, les dues últimes especialment lentes.

Plantem el campament a uns 10.000 peus (3.000m), però sense arribar al llac (Grouse Lake). Tenim la sort de trobar-nos rodejats d'arbres que ens pararan el vent i el fred i tenim ben a prop un rierol que ens farà d'habituallament liquid. 

El diumenge, sortim a les 7:30 del matí. Trobem el llac gelat tal com ens havien dit, després de creuar una quants rierols. Per pujar a Goat Mt. agafem la ruta sud-est. La idea és rodejar una mica la muntanya pel sud i després crestejar fins al pic. La primera part serà molt empinada, amb part de roca i part de tartera. Arribem primer al fals pic, que és rodó i no presenta cap problema 

d'accés. La part interessant tot just comença. Queda davant nostra una cresta relativament llarga de grau 3 i en algunes ocasions bastant exposada. Sabem que en Rudy té vertigen i ens preocupa una mica però com que està animat i és valent comencem a pujar lentament. Quan arribem al segon fals pic (12.100 ft, 3.688m) , i davant nostre es presenta més cresta i més exposada i amb una travessa de neu a uns 45 graus, en Rudy se'ns planta i ens diu que la seva filla no es mereix perdre un pare tant aviat (per cert, té raó, és una nena preciosa de 2 anys). 

Així que dinem una mica, i decidim baixar en retirada per la vessant est de la muntanya. La baixada serà ràpida en un primer moment però després haurem de fer un trenca-cames amunt i avall per vorejar més roques, zones de bastant desnivell i no arribar a cap paret. 

El dia, per sort, és fantàstic. Anem parant de tant en tant per mirar les muntanyes de l'Eastern Sierra que tenim davant, uns quants quatre mils impressionants estan al nostre davant. La bellesa de la Sierra és enmudidora. Quantes muntanyes ens queden per fer! Quines parets! Quines crestes! Quin granit!

Cap a les 3 del migdia arribem de tornada al llac original i poca estona més tard al nostre campament base. Ens anirem a dormir aviat. L'Artur li ha faltat fer pic, així que decidim llevar-nos a les 4 del matí del dia següent per poder fer el Mt. Hutchings. 

Així, el dilluns, a les 4 del matí ens llevem i sense gairebé ni esmorzar ni un simple cafè pugem cap al Hutchings. Després d'una desorientació inicial per la foscor i els arbres, ens dirigim crestejant 

cap al pic. La ruta és gairebé tota nevada (a aquestes hores la neu és bastant dura) així que ens posarem grampons. Els últims 100 metres són de cresta de segon/tercer grau, que fem al anar però voregem al tornar per la vessant est. En una hora estem al pic, i al sol encara li queda estona per sortir... anem baixant lentament fins que ens podem parar a veure la sortida de sol quedar-nos satisfets d'aquest despertar. 

En poc menys d'una hora tornem a estar al campament. Aquest cop sí: cafè, esmorzar calent... ens ho hem merescut. Tranquil·lament anirem desmuntant el campament i en poc més de tres hores baixarem els 5000 peus de desnivell fins al cotxe. A baix, dinar a la vora del riu, serà el nostre comiat a aquest cap de setmana tant perfecte.

Moses and Maggie
(Peak Climbing Section)

Moses and Maggie són dos tres mils que es troben al sud del Sequoia National Park, dins del Sequoia National Forest. El camí que ens porta als pics està rodejat dels sequoies més antics del planeta. Són com gegants que et vigilen, silents, majestuosos, t'acompanyen amb la mirada i t'observen intrigats. Un d'ells, ja caigut, serà el que ens permetrà passar el riu, que ara és massa ràpid i va massa ple. 

Arribem a l'inici del camí el divendres sobre les 10 de la nit. Són gairebé 5hores i mitja de cotxe. Per sort la lluna és plena i el cel clar i tenim bona visibilitat. Un munt de vaques en mig del camí ens recorden que hem d'anar en compte a la carretera. La porta que havia d'estar oberta des d'avui roman tancada, i per tant haurem de fer uns quants quilòmetres més per arribar a la nostra destinació. Dormim al campament abans de hidden valley i el matí següent ens llevem a les 5:30 del matí. 

El dissabte se'ns presenta espectacular. Hem de fer camí fins a trobar un lloc còmode i sense neu per acampar 12 persones, això ens durà a travessar el riu per sobre d'un sequoia gegant en posició ascendent que ens farà tremolar a tots les cames una estona. Després de 3 hores, finalment trobem una zona acceptable i seca per acampar,

posem tenda i bivacs i marxem a fer el pic més alt: Maggie (10.234feet, 3.119m). Passada una hora inicial de esgarrapades entre arbustos aconseguim arribar a la neu més sòlida. Amb 4 hores arribem al pic, rodejant el fals pic d'abans per l'esquerra. La baixada la farem per la vall, al costat del riu, per evitar més esgarrapades, i arribarem a la nostra zona d'acampada a les 6 i mitja del vespre. Sopem i dormim, estem esgotats, no hi ha temps per veure la lluna plena.

Diumenge pugem a Moses (9.331feet, 2.844m). El primer obstacle tornarà a ser creuar el riu, que farem per sobre un arbre humit i relliscós no massa segur. Poc després veurem un ós tot just davant nostre caminant tranquilament en la mateixa direcció que nosaltres. Més tard, trobarem aquestes flors en perill d'extinció: Erythronium grandiflorum ssp. pusaterii.

Arribarem a la cresta, bonica, llarga i exposada, amb lentitud i estarem a punt d'abandonar-la diverses vegades. Un company del grup fins i tot cau i surt plè de sang de rascar pedra. Per sort, finalment, i amb l'ajuda de piolet i escalada gairebé de 4rt grau, arribarem al pic tots sans. El cafè al pic no deixarà de sorprendre a algun dels nostres nous companys de viatge. 

Finalment, arribem al campament, recollim tenda i utensilis i fem camí de tornada cap al cotxe.

 Per majoria absoluta no passen pel sequoia gegant al creuar el riu de tornada però ens haurem de tornar a descalçar per passar les aigües ràpides i fredes uns quilòmetres més avall. 

El cap de setmana acaba després d'haver fet uns 44 quilòmetres i més de 3000 metres de desnivell, alguns amb una motxilla considerablement carregada. Ens sentin vells i cansats, però contents.